23 de novembre del 2010

Hi havia una vegada una nena...

...que en el fons, no volia deixar de ser nena!

Va, jo també m'uniré al club dels petits Blocaires (o els Blocaires de petits, de fet) i tal i com van proposar l'Assumpta i en Ferran en aquest post, penjaré una foto de quan era petita. Les fotos van creixent, així que animeu-vos!

Potser el que més m'agrada d'aquesta foto és l'aspecte rococó d'aquells temps, el meu cabell en forma de bolet i el pirri, que no hi falti. Deuria tenir uns 3 0 4 anyets, i està feta als jardinets de El Pont del Diable de Martorell, on viu la majoria de la meva família...

Quina carona d'angelet, eh? Enganyo, enganyo!

22 de novembre del 2010

Baixes i altes


Estic dos dies de baixa - això implica, quatre dies al llit passant la febre i la faringitis -, i les coses canvien en un obrir i tancar d'ulls. Resulta que han fet fora a dues persones de l'escola bressol. Sí, sí. I avui, la jefa m'ho explicava per telèfon al tornar del metge. M'han dit que em traslladen de classe, o sigui que ja no estaré amb els nadons (com t'enyoraré, G.!! Aviam si amb una mica de sort, ens trobem al migdia quan faci dormitori...). I per qui més greu em sap és especialment per una de les noies que ja no hi serà... Ens havíem fet força, ja que compartíem l'hora del migdia... I ens enteníem molt bé... A més, ara s'estava reformant el pis amb el seu xicot i... pf... Ja ho sé, ja sé que jo no en tinc cap culpa... Que a mi només m'aguanten - entre cometes - i em van agafar perquè necessitaven algú amb el títol de mestra. Res més. Però em sap greu. Em fot.

I demà... a començar de nou, com aquell qui diu...

21 de novembre del 2010

Ritmes diferents

...gairebé ploro d'emoció al veure't gatejar, G.!!!

9 de novembre del 2010

Peça a peça


Sí. 180 ml d'aigua, 6 cullerades de llet i 3 de cereals. Ho barregem bé i a escalfar-ho una micona al microones. En qüestió de 3 minuts, ja tinc al X. estirant-me dels pantalons vermells com si m'estigués dient, amb aquella carona taaaaaaan divertida i aquells ullets blaus enormes, que ja té gana. 6 mesos de vida, només. I la de coses i coses per les que ja ha rigut... L'A., en canvi, és el més gran - 9 mesos - i l'hem de vigilar molt... perquè a la que deixem la porta de la classe oberta, ens surt raptant com si fos un soldat en guerra!! El petit P. i la petita N. ho estan descobrint tot des de fa ben poc... amb gairebé 5 mesos són els més menuts d'aquest curs: tranquils, pacients, dormilegues - que és el que els hi toca, vaja! - i molt observadors. L'altre N. tot just fa unes setmanes que es comença a aguantar asseguda... és tot un esforç per ella, però li agrada molt més estar així que no pas de bocaterrosa! Té uns ulls molt vius i una mare boja i encantadora que ens fa somriure a totes!! La D. és una de les més rondinaires... tot està en silenci, sona una música suau i els infants juguen amb pilotes o la panera dels tresors... i de sobte, sense que res hagi passat, la D. es posa a plorar com si l'estiguessin matant!! Li va la marxa, així que l'únic que haig de fer és fer-li l'arri tatanet per calmar-la... Ja ens explica moltes coses - titititatatatatata babababa buuu - i ens fem un tip de riure quan es posa a picar de mans. Però qui em té enamorada... és el G., que deu tenir uns 8 mesos aproximadament. Potser és un ploraner, potser està massa acostumat a estar a coll o a la cadireta, potser no vol acabar-se el bibi i xiscla i em treu la mà, potser li costa dormir, potser encara va una mica endarrerit en certes coses, però... Quan de 13h a 14h estem junts, me'l menjaria. Sé que té problemes i segurament per aquesta raó tinc ganes de ser al seu costat i ajudar-lo a créixer al seu ritme. A mi també m'hagués agradat que algú fes el mateix si m'hagués trobat en les seves condicions.

Ser mestra amb els més petits de la casa m'està encantant... realment, no hauria pogut triar millor.

23 de setembre del 2010

Nova aventura a la vista!

...sembla increïble com tot acaba encaixant. I bé, suposo que fins ahir no m'ho vaig acabar de creure.

Ahir vaig firmar el meu primer contracte per treballar del que he estudiat. Sí, senyors/es!! A partir de l'1 d'octubre, una servidora començarà un horari de 8:30 a 14:30 en una escola bressol de molt a la vora d'on viu, formant part d'un equip com a mestra i treballant colze amb colze amb els més petits de la casa, els nadons. Un horari amb perfecte combinació amb el màster, i a més a més, amb un bon sou!! (clar, tot comparant-ho amb el que he anat guanyant fins ara, és una fortuna). I tothom em diu que tinc una flor al cul... La veritat és que he tingut sort, sí. Però també m'he mogut!!

No ho sé... No voleu dir que en el fons sí que funciona el tema de ser positiu amb la vida? Jo crec que sí, que podem aconseguir qualsevol cosa que ens proposem. Qualsevol.

10 de setembre del 2010

One year ago...

Ha passat un any... sí, just el dia de la diada farà un any que les nostres boques es van trobar per primera vegada. Ens coneixíem, sí, però mai m'havia parat a pensar en tu com alguna cosa més que algú que em trobava a la discoteca, amb el qual només intercanviava les quatre paraules de sempre... I la veritat és que aquella nit em vas sorprendre de totes totes. I potser no vas fer res especial. Potser res va ser especial en sí. Però jo vaig notar alguna cosa dins meu. I mentre em parlaves, i mentre vam esmorzar, i mentre vam caminar durant aquelles sis hores, i mentre vam seure en aquell banc que ja és com nostre, i mentre... I mentre la vida anava seguint, jo seguia amb ella. Potser amb por, els primers dies. Portava massa mal dins meu com per rebre'n més. Però a vegades t'ho has de jugar tot a una sola carta... I aquesta vegada, vaig guanyar.

Un any al teu costat que m'ha fet obrir els ulls amb els nois. Un any al teu costat que m'ha fet sentir la més feliç, malgrat les nostres diferències. I tal i com deia aquí, els oposats s'atrauen. I bé... no trobaré millor esquena que la teva per pintar tots els quadres que ja tenim en la nostra galeria de petons i carícies. No vull res més, no necessito res més.

I com diu en Xexu, a vegades no fan falta massa paraules per dir el que realment sents... així que, gràcies.

8 de setembre del 2010

...?




Reitero lu dit. Poc temps. O massa. Tot depèn de la perspectiva de cadascú.

28 de juliol del 2010

tem-po

Diuen que quan un/a no té temps per fer alguna cosa (diga-li x) és perquè ha posat quelcom més important per ell/a al davant; ja que tenim les nostres preferències i les nostres prioritats. Tot i així, no vol dir que no pensi en vosaltres i els blocs, però la feina m'impedeix fer una vida social (i virtual) digna, i em retalla força el dia...

Però contaré fins a nou i somriuré. Nou dies per les meves merescudes vacances!!

I us informo que: definitivament ja sóc mestra, definitivament començaré un màster de la llengua de signes l'octubre vinent i, no tant definitivament, que pot ser que ja tingui feina en una escola bressol. Són o no són motius per somriure tot i la feina?

28 de juny del 2010

Doncs sí...

Doncs sí. Estic cansada. Porto tres dies sencerets treballant fins les nou de la nit... una delícia pels meus peus. I avui no tinc ganes de fer res. Havíem dit de fer una platja, i fer res a la platja era una bona opció perquè almenys m'hagués tocat el sol que estic molt blanca, però es veu que els núvols negres assasins amb pluja tornen. Així que el sofà m'espera. Pensava en unes pipes, aigua fresca i Friends - sí, un cop l'any em torno a remirar les temporades completes i no me'n canso.

Doncs sí. Estic sense cotxe. Avui fa una setmana que va fer un pet i em va abandonar. El mecànic diu que el motor està trencat i que com amic, em diu que no l'arregli - diria que la broma són uns 3.000€ més mà d'obra -, així que demà toca anar a mirar cotxes de segona mà. Ja em fa il·lusió, en el fons, que el meu pobre peugeot estava vell i estrenar coses sempre agrada (encara que siguin coses que ja estan estrenades per altres!).

Doncs sí. Al final Sant Joan va anar força bé... Tot i que tal i com parlava en el post anterior, tot s'està desmuntant una mica. Amb certa persona em costa parlar-hi. De fet, m'estic adonant de certes situacions que no m'agraden, que més aviat, em molesten. Però suposo que no hi puc fer més que parlar-hi, en el fons. Els focs artificials i els petardus es van apagant de mica en mica.

Doncs sí. Sembla que parli en un to trist, però no estic pas malament. Ens anem trobant amb pedres que només cal apartar. I el camí, tot i no ser recte, no m'està costant excessivament. Segur que 'viure' és la paraula.

22 de juny del 2010

Nenes

I em pregunto si tal dia com avui d'aquí a 10 anys, seguiré sentint les histories de policies que avui passen pel teu llit. O sentiré com n'és de dur treballar en un bar i no poder fer gaire vida social com la d'abans. Em pregunto si ja hauràs trobat el teu lloc en aquest món, si ja sabràs qui vols ser quan siguis gran. Em pregunto si encara ballaràs a la platja de cada festival de música. Em pregunto si encara patiràs pel mateix. Penso en la de vegades que hem fet unes Moritz en el nostre bar, i penso si encara existirà. Tanco els ulls i m'imagino si als estius ens trobarem per cantar cançons. Em torno a preguntar si als hiverns seguirem sortint de festa al nostre local èpic. Si tu ja tindràs la teva pròpia òptica o al final t'hauràs decidit i compliràs el somni de fer de camionera. Si tu estaràs excavant per algun racó de món. I si tu faràs de secretaria en alguna empresa gran. Em pregunto si totes nosaltres haurem trobat a la persona adequada i continuarem fent sopars fent cada dia més gran la família. Em pregunto si la complicitat que existeix, no morirà mai. Si les paraules que tant m'ajuden avui, també ho faran demà. Em pregunto com serem. Si seguirem volent el mateix que fa uns dies. Si seguirem pensant tenint les mateixes idees i visions. Em pregunto com estarà el món. Com seran les nostres vides.

Però suposo que la pregunta que em faig més important i que més em preocupa és si encara estarem juntes.

18 de juny del 2010

Com el dia i la nit

I ha estat en el moment en què tu m'has vist la lluna i jo el teu sol, que hem entès que érem oposats. Oposats però complementaris. Necessaris. I és que encara que un doni energia i l'altre calmi la festa, que un sigui més fosc i l'altre més clar, que encara que un dormi i l'altre estigui ben despert; no podríem viure separats.

Diuen que...

...és millor caminar, que parar i tremolar.

15 de juny del 2010

Retalls de... Murakami

No em cansaré mai de llegir aquest fragment. La força que va causar en mi quan vaig llegir-lo per primera vegada, ara ja fa més de tres anys, encara la mantinc. Amb el seu permís, Haruki Murakami...


¿Sabes lo que me parece a mí? Pues que la mayor parte de la gente vive creyendo que la vida y el mundo son, aunque con excepciones, básicamente coherentes. Cuando ocurre algo, siempre hay uno que dice: "o sea, que ha pasado esto porque aquello era así y asá", y en la mayoría de casos, todos exclaman: "¡Ah, claro!", y se quedan tan campantes. Decir cosas así, es como meter en el microondas un chawan-mushi* instantáneo, pulsar el botón y, cuando suena el "tin", abrir la puerta y: ¡ya está listo! ¿Dónde está la explicación? Quizás, en la oscuridad, el chawan-mushi instantáneo se convierta primero, en macarrones gratinados y, sólo luego, vuelva a ser, otra vez, chawan-mushi. Puesto que hemos metido chawan-mushi instantáneo en el microondas, creemos que, como consecuencia lógica, ha de salir chawan-mushi. Pero eso no es más que una suposición. Si alguien pusiera chawan-mushi instantáneo en el microondas y saliesen macarrones gratinados, se diría: "Me he equivocado. Lo que había puesto eran macarrones gratinados", o quizá sacara los macarrones gratinados y se dijera a sí mismo intentando convencerse: "No, no, esto a simple vista, tal vez parezca un plato de macarrones gratinados, pero en realidad esto es chawan-mushi".

*
Huevo cocido al vapor dentro de una taza acompañado de verduras, carne, etc.



Em sembla una reflexió realment fantàstica. En el fons, la vida i el món són incoherents i sempre intentem buscar-hi una explicació a les preguntes que no tenen resposta. De vegades, tot va més enllà... De vegades, no podem donar-ne cap, de raonament.

14 de juny del 2010

Barreja

I no vull que tinguem ni formes ni colors. Ni noms massa difícils, ni tampoc grans projectes. No vull mirar-te i no veure-hi res. No vull que siguem alts ni baixos, ni que haguem de parlar per entendre'ns. No vull marcar el teu número sense obtenir resposta, ni pensar que balles amb alguna rossa quan no estem junts.

Vull que formem part del mateix grup. Que siguem al mateix lloc, en el mateix moment. Vull una cançó sense final. Amb punts i comes, però. Vull que siguem gotes del temps. Vull que cridem pel mateix megàfon. Vull que ens barregem.

11 de juny del 2010

Mestra

L'alegria que em desborda que s'hagi acabat... i l'enyorança de reconèixer, que s'ha acabat. Quins sentiments més contradictoris ens fan sentir dins nostre quan el que has estat coneixent durant tres anys s'esfuma de cop... I només fa un dia. I sembla que l'any que ve tot hagi de ser igual, sense canvis. Amb les mateixes cares, les mateixes màscares. Però no ploraré. Somriuré perquè he pogut, pel que he viscut. Tres anys s'escriuen omplint moments que mai deixaré de guardar dins d'aquell calaix que hi posa: carrera.

Un gràcies és poc...

9 de juny del 2010

Nit de pintura

Vull pintar la teva esquena nua amb pinzells en forma de llepades... I cada petó sensual, un nou color inventat. Vull descobrir tots els racons que no ha vist ningú encara... Perquè vull posar-hi el meu nom, deixar-hi la meva empremta, signar amb el meu cos.

8 de juny del 2010

Carpes

I les carpes volien tocar el cel, la lluna. La festa no es volia acabar. Però els records li feien males jugades i l'únic que volia era poder tornar a respirar aquell perfum de temps perdut... De tornar a mirar aquell cel sabent que les coses tornarien a passar sense més, sense sorpresa, amb un destí: sabent que les coses no havien canviat. De fet, les coses només havien seguit el seu curs.

I és que en el fons, entenia que la vida donava massa voltes com per estar parat.

3 de juny del 2010

Compte enrere

Només queda una setmana. Carrera en mà, somnis al sac, visions de signes i somriures d'estiu. Feina amb els més petits, feina amb els que vénen de lluny, feina amb les manualitats i amb les amistats. I sobretot, ganes de fer encara més. Molt més.

2 de juny del 2010

Porquet de Sant Antoni

- Jo, de gran, vull ser un cuc bola, o una cuca d'humitat, o un tocinet, o un porquet de sant antoni, o una panerola o una somereta del bon Jesús - va dir el petit cuc de terra al seu pare. El seu pare va alçar els ulls al cel i va suspirar... I és que resulta que tots ells són el mateix animaló proveït d'una closca dividida en vuit parts que serveix per defensar-se.

Resulta que el pobre petit cuc de terra no sabia com fer-ho per sobreviure davant dels perills que s'estenien al seu voltant i creia que una closca per protegir-se, era la millor defensa. El que no sabia el pobre cuc és que les closques s'aixafen, es trenquen, i de poc serveixen en aquest estat...

31 de maig del 2010

Res de res

I res passa quan me n'adono que ja no et tinc dins meu. Res. Ni un sol batec fora de lloc, ni una sola llàgrima amarga, ni cares llargues, ni dolors estomacals. Ja no volen les papallones, atamorides en veure't. Quan me n'adono que ja no hi ets, només somric pel que vam ser i pel que hem deixat de ser.

I és que ja ho tenim, això, els cucs: que ens endinsem sota terra quan cal i tornem a sortir per gaudir de la llum del sol. I és que el sol que ara m'escalfa fa que tot el demés hagi estat només un assaig... per poder viure de veritat.

27 de maig del 2010

Cucs de terra

Espera, què hi tinc aquí? Això és real o estic somiant? Semblen cucs. Cucs que m'estan rossegant els ulls. Com si intentessin esborrar alguna cosa que he vist. Potser s'han perdut i han entrat per algun forat que no tocava... o potser són, simplement, els cucs que viuen a l'interior de les persones.

Aquells que et fan plorar, cridar, pensar, magrejar, dormir, sortir, callar i riure.

Cucs?