23 de novembre del 2010

Hi havia una vegada una nena...

...que en el fons, no volia deixar de ser nena!

Va, jo també m'uniré al club dels petits Blocaires (o els Blocaires de petits, de fet) i tal i com van proposar l'Assumpta i en Ferran en aquest post, penjaré una foto de quan era petita. Les fotos van creixent, així que animeu-vos!

Potser el que més m'agrada d'aquesta foto és l'aspecte rococó d'aquells temps, el meu cabell en forma de bolet i el pirri, que no hi falti. Deuria tenir uns 3 0 4 anyets, i està feta als jardinets de El Pont del Diable de Martorell, on viu la majoria de la meva família...

Quina carona d'angelet, eh? Enganyo, enganyo!

22 de novembre del 2010

Baixes i altes


Estic dos dies de baixa - això implica, quatre dies al llit passant la febre i la faringitis -, i les coses canvien en un obrir i tancar d'ulls. Resulta que han fet fora a dues persones de l'escola bressol. Sí, sí. I avui, la jefa m'ho explicava per telèfon al tornar del metge. M'han dit que em traslladen de classe, o sigui que ja no estaré amb els nadons (com t'enyoraré, G.!! Aviam si amb una mica de sort, ens trobem al migdia quan faci dormitori...). I per qui més greu em sap és especialment per una de les noies que ja no hi serà... Ens havíem fet força, ja que compartíem l'hora del migdia... I ens enteníem molt bé... A més, ara s'estava reformant el pis amb el seu xicot i... pf... Ja ho sé, ja sé que jo no en tinc cap culpa... Que a mi només m'aguanten - entre cometes - i em van agafar perquè necessitaven algú amb el títol de mestra. Res més. Però em sap greu. Em fot.

I demà... a començar de nou, com aquell qui diu...

21 de novembre del 2010

Ritmes diferents

...gairebé ploro d'emoció al veure't gatejar, G.!!!

9 de novembre del 2010

Peça a peça


Sí. 180 ml d'aigua, 6 cullerades de llet i 3 de cereals. Ho barregem bé i a escalfar-ho una micona al microones. En qüestió de 3 minuts, ja tinc al X. estirant-me dels pantalons vermells com si m'estigués dient, amb aquella carona taaaaaaan divertida i aquells ullets blaus enormes, que ja té gana. 6 mesos de vida, només. I la de coses i coses per les que ja ha rigut... L'A., en canvi, és el més gran - 9 mesos - i l'hem de vigilar molt... perquè a la que deixem la porta de la classe oberta, ens surt raptant com si fos un soldat en guerra!! El petit P. i la petita N. ho estan descobrint tot des de fa ben poc... amb gairebé 5 mesos són els més menuts d'aquest curs: tranquils, pacients, dormilegues - que és el que els hi toca, vaja! - i molt observadors. L'altre N. tot just fa unes setmanes que es comença a aguantar asseguda... és tot un esforç per ella, però li agrada molt més estar així que no pas de bocaterrosa! Té uns ulls molt vius i una mare boja i encantadora que ens fa somriure a totes!! La D. és una de les més rondinaires... tot està en silenci, sona una música suau i els infants juguen amb pilotes o la panera dels tresors... i de sobte, sense que res hagi passat, la D. es posa a plorar com si l'estiguessin matant!! Li va la marxa, així que l'únic que haig de fer és fer-li l'arri tatanet per calmar-la... Ja ens explica moltes coses - titititatatatatata babababa buuu - i ens fem un tip de riure quan es posa a picar de mans. Però qui em té enamorada... és el G., que deu tenir uns 8 mesos aproximadament. Potser és un ploraner, potser està massa acostumat a estar a coll o a la cadireta, potser no vol acabar-se el bibi i xiscla i em treu la mà, potser li costa dormir, potser encara va una mica endarrerit en certes coses, però... Quan de 13h a 14h estem junts, me'l menjaria. Sé que té problemes i segurament per aquesta raó tinc ganes de ser al seu costat i ajudar-lo a créixer al seu ritme. A mi també m'hagués agradat que algú fes el mateix si m'hagués trobat en les seves condicions.

Ser mestra amb els més petits de la casa m'està encantant... realment, no hauria pogut triar millor.