20 de gener de 2011

Canvi de lloc instantani


Moments importants que trenquen amb aquella vida on la nena que dorm dins d'una es fa gran. I és que sembla impossible que d'aquí pocs dies ja no visqui on he crescut des que tinc consciència. La il·lusió hi és, les ganes també, el voler transformar-ho tot i fer-ho amb tu, encara més, però suposo que és inevitable que l'enyorança truqui la porta ara que tot es fa tan proper... Ara toca seguir creixent. Amb tu. Amb mi.


4 comentaris:

XeXu ha dit...

Sempre he cregut que és molt adient fer un pas entremig que és viure sol, o en un pos d'estudiants, però el que sí que és cert és que tard o d'hora s'abandona el niu, sigui de la manera que sigui. Et desitjo molta sort, que la convivència no sempre és fàcil, és qüestió de posar-hi voluntat.

Joan ha dit...

Ep, que no t'espantin!

La convivència amb la parella és l'única que pots triar per tu mateix/a amb arguments i futur per endavant, així que ... endavant!

Els canvis sempre fan respecte, però respecte no és por. Construïr sempre és il·lusionant.

Bona sort.

rits ha dit...

segur que ben aviat aniràs trobant-te a gust i com a casa.

Ull de cuc ha dit...

Gràcies, XeXu! les ganes hi són des del principi... Crec que ens anirà molt i molt bé :)

Joan, cada vegada em fa menys por i la il·lusió guanya!!!! cada dia estic més a prop de començar aquesta aventura... no t'imagines les ganes que en tinc... :D

rits, la veritat és que encara no hi visc... però ja m'hi trobo com a casa!!!!! Increïble ;)