Canvi de lloc instantani

Moments importants que trenquen amb aquella vida on la nena que dorm dins d'una es fa gran. I és que sembla impossible que d'aquí pocs dies ja no visqui on he crescut des que tinc consciència. La il·lusió hi és, les ganes també, el voler transformar-ho tot i fer-ho amb tu, encara més, però suposo que és inevitable que l'enyorança truqui la porta ara que tot es fa tan proper... Ara toca seguir creixent. Amb tu. Amb mi.

Hi havia una vegada una nena...

...que en el fons, no volia deixar de ser nena!

Va, jo també m'uniré al club dels petits Blocaires (o els Blocaires de petits, de fet) i tal i com van proposar l'Assumpta i en Ferran en aquest post, penjaré una foto de quan era petita. Les fotos van creixent, així que animeu-vos!

Potser el que més m'agrada d'aquesta foto és l'aspecte rococó d'aquells temps, el meu cabell en forma de bolet i el pirri, que no hi falti. Deuria tenir uns 3 0 4 anyets, i està feta als jardinets de El Pont del Diable de Martorell, on viu la majoria de la meva família...

Quina carona d'angelet, eh? Enganyo, enganyo!

Baixes i altes

Estic dos dies de baixa - això implica, quatre dies al llit passant la febre i la faringitis -, i les coses canvien en un obrir i tancar d'ulls. Resulta que han fet fora a dues persones de l'escola bressol. Sí, sí. I avui, la jefa m'ho explicava per telèfon al tornar del metge. M'han dit que em traslladen de classe, o sigui que ja no estaré amb els nadons (com t'enyoraré, G.!! Aviam si amb una mica de sort, ens trobem al migdia quan faci dormitori...). I per qui més greu em sap és especialment per una de les noies que ja no hi serà... Ens havíem fet força, ja que compartíem l'hora del migdia... I ens enteníem molt bé... A més, ara s'estava reformant el pis amb el seu xicot i... pf... Ja ho sé, ja sé que jo no en tinc cap culpa... Que a mi només m'aguanten - entre cometes - i em van agafar perquè necessitaven algú amb el títol de mestra. Res més. Però em sap greu. Em fot.

I demà... a començar de nou, com aquell qui diu...

Ritmes diferents

...gairebé ploro d'emoció al veure't gatejar, G.!!!

Peça a peça

Sí. 180 ml d'aigua, 6 cullerades de llet i 3 de cereals. Ho barregem bé i a escalfar-ho una micona al microones. En qüestió de 3 minuts, ja tinc al X. estirant-me dels pantalons vermells com si m'estigués dient, amb aquella carona taaaaaaan divertida i aquells ullets blaus enormes, que ja té gana. 6 mesos de vida, només. I la de coses i coses per les que ja ha rigut... L'A., en canvi, és el més gran - 9 mesos - i l'hem de vigilar molt... perquè a la que deixem la porta de la classe oberta, ens surt raptant com si fos un soldat en guerra!! El petit P. i la petita N. ho estan descobrint tot des de fa ben poc... amb gairebé 5 mesos són els més menuts d'aquest curs: tranquils, pacients, dormilegues - que és el que els hi toca, vaja! - i molt observadors. L'altre N. tot just fa unes setmanes que es comença a aguantar asseguda... és tot un esforç per ella, però li agrada molt més estar així que no pas de bocaterrosa! Té uns ulls molt vius i una mare boja i encantadora que ens fa somriure a totes!! La D. és una de les més rondinaires... tot està en silenci, sona una música suau i els infants juguen amb pilotes o la panera dels tresors... i de sobte, sense que res hagi passat, la D. es posa a plorar com si l'estiguessin matant!! Li va la marxa, així que l'únic que haig de fer és fer-li l'arri tatanet per calmar-la... Ja ens explica moltes coses - titititatatatatata babababa buuu - i ens fem un tip de riure quan es posa a picar de mans. Però qui em té enamorada... és el G., que deu tenir uns 8 mesos aproximadament. Potser és un ploraner, potser està massa acostumat a estar a coll o a la cadireta, potser no vol acabar-se el bibi i xiscla i em treu la mà, potser li costa dormir, potser encara va una mica endarrerit en certes coses, però... Quan de 13h a 14h estem junts, me'l menjaria. Sé que té problemes i segurament per aquesta raó tinc ganes de ser al seu costat i ajudar-lo a créixer al seu ritme. A mi també m'hagués agradat que algú fes el mateix si m'hagués trobat en les seves condicions.

Ser mestra amb els més petits de la casa m'està encantant... realment, no hauria pogut triar millor.

Nova aventura a la vista!

...sembla increïble com tot acaba encaixant. I bé, suposo que fins ahir no m'ho vaig acabar de creure.

Ahir vaig firmar el meu primer contracte per treballar del que he estudiat. Sí, senyors/es!! A partir de l'1 d'octubre, una servidora començarà un horari de 8:30 a 14:30 en una escola bressol de molt a la vora d'on viu, formant part d'un equip com a mestra i treballant colze amb colze amb els més petits de la casa, els nadons. Un horari amb perfecte combinació amb el màster, i a més a més, amb un bon sou!! (clar, tot comparant-ho amb el que he anat guanyant fins ara, és una fortuna). I tothom em diu que tinc una flor al cul... La veritat és que he tingut sort, sí. Però també m'he mogut!!

No ho sé... No voleu dir que en el fons sí que funciona el tema de ser positiu amb la vida? Jo crec que sí, que podem aconseguir qualsevol cosa que ens proposem. Qualsevol.

One year ago...

Ha passat un any... sí, just el dia de la diada farà un any que les nostres boques es van trobar per primera vegada. Ens coneixíem, sí, però mai m'havia parat a pensar en tu com alguna cosa més que algú que em trobava a la discoteca, amb el qual només intercanviava les quatre paraules de sempre... I la veritat és que aquella nit em vas sorprendre de totes totes. I potser no vas fer res especial. Potser res va ser especial en sí. Però jo vaig notar alguna cosa dins meu. I mentre em parlaves, i mentre vam esmorzar, i mentre vam caminar durant aquelles sis hores, i mentre vam seure en aquell banc que ja és com nostre, i mentre... I mentre la vida anava seguint, jo seguia amb ella. Potser amb por, els primers dies. Portava massa mal dins meu com per rebre'n més. Però a vegades t'ho has de jugar tot a una sola carta... I aquesta vegada, vaig guanyar.

Un any al teu costat que m'ha fet obrir els ulls amb els nois. Un any al teu costat que m'ha fet sentir la més feliç, malgrat les nostres diferències. I tal i com deia aquí, els oposats s'atrauen. I bé... no trobaré millor esquena que la teva per pintar tots els quadres que ja tenim en la nostra galeria de petons i carícies. No vull res més, no necessito res més.

I com diu en Xexu, a vegades no fan falta massa paraules per dir el que realment sents... així que, gràcies.

...?

Reitero lu dit. Poc temps. O massa. Tot depèn de la perspectiva de cadascú.

tem-po

Diuen que quan un/a no té temps per fer alguna cosa (diga-li x) és perquè ha posat quelcom més important per ell/a al davant; ja que tenim les nostres preferències i les nostres prioritats. Tot i així, no vol dir que no pensi en vosaltres i els blocs, però la feina m'impedeix fer una vida social (i virtual) digna, i em retalla força el dia...

Però contaré fins a nou i somriuré. Nou dies per les meves merescudes vacances!!

I us informo que: definitivament ja sóc mestra, definitivament començaré un màster de la llengua de signes l'octubre vinent i, no tant definitivament, que pot ser que ja tingui feina en una escola bressol. Són o no són motius per somriure tot i la feina?

Doncs sí...

Doncs sí. Estic cansada. Porto tres dies sencerets treballant fins les nou de la nit... una delícia pels meus peus. I avui no tinc ganes de fer res. Havíem dit de fer una platja, i fer res a la platja era una bona opció perquè almenys m'hagués tocat el sol que estic molt blanca, però es veu que els núvols negres assasins amb pluja tornen. Així que el sofà m'espera. Pensava en unes pipes, aigua fresca i Friends - sí, un cop l'any em torno a remirar les temporades completes i no me'n canso.

Doncs sí. Estic sense cotxe. Avui fa una setmana que va fer un pet i em va abandonar. El mecànic diu que el motor està trencat i que com amic, em diu que no l'arregli - diria que la broma són uns 3.000€ més mà d'obra -, així que demà toca anar a mirar cotxes de segona mà. Ja em fa il·lusió, en el fons, que el meu pobre peugeot estava vell i estrenar coses sempre agrada (encara que siguin coses que ja estan estrenades per altres!).

Doncs sí. Al final Sant Joan va anar força bé... Tot i que tal i com parlava en el post anterior, tot s'està desmuntant una mica. Amb certa persona em costa parlar-hi. De fet, m'estic adonant de certes situacions que no m'agraden, que més aviat, em molesten. Però suposo que no hi puc fer més que parlar-hi, en el fons. Els focs artificials i els petardus es van apagant de mica en mica.

Doncs sí. Sembla que parli en un to trist, però no estic pas malament. Ens anem trobant amb pedres que només cal apartar. I el camí, tot i no ser recte, no m'està costant excessivament. Segur que 'viure' és la paraula.