I ha estat en el moment en què tu m'has vist la lluna i jo el teu sol, que hem entès que érem oposats. Oposats però complementaris. Necessaris. I és que encara que un doni energia i l'altre calmi la festa, que un sigui més fosc i l'altre més clar, que encara que un dormi i l'altre estigui ben despert; no podríem viure separats.
14 comentaris:
Espero que estiguem parlant de tatuatges, i si no, a què espereu? Maca la reflexió, els complementaris són bons, la diferència és bona mentre es compensi. Pinta bé això que expliques, no?
Als extrems sempre és més positiu veure-hi complementació que no pas diferència... Bon post! ;)
XeXu, la veritat és que la inspiració ve d'una cosa que em va passar ahir al metro amb uns collarets... no tatuatges ;) però em va venir aquesta idea al cap, ves. Oposats que s'atrauen.
Joanfer, doncs sí. Val més veure la bona diferència que la dolenta incompatibilitat. Gràcies! ;)
sigui com sigui, podríem parlar d'amor....
tant es la font d'inspiració t'ha quedat molyt be.
Mira jo he deixat anar l'imaginació i he somrigut.
Un sempre compensa l'altre per tal de crear l'equilibri perfecte!
Zel, sí... amor, amor.
Gràcies, Striper!!!
Gurmet, m'alegro que t'hagi dibuixat un somriure a la cara el meu escrit ;)
Jordi, doncs sí... cadascú posa el seu granet perquè la balança no pesi més d'un cantó que de l'altre!
És que no hem de ser iguals, ens hem de complementar. Ho has deixat ben clar!
*Sànset*
Sànset, si fóssim iguals... quin avorriment!! No hi hauria emoció!
Ai, què bonic l'eclipsi.
Sí, Joan, i que sempre hi sigui ;)
Molt bona imatge. És bonic veure que dues peces encaixen.
Myself, doncs sí... és una mica com el ying i el yang, no? :) Com un trencaclosques...
Publica un comentari a l'entrada