Nenes

I em pregunto si tal dia com avui d'aquí a 10 anys, seguiré sentint les histories de policies que avui passen pel teu llit. O sentiré com n'és de dur treballar en un bar i no poder fer gaire vida social com la d'abans. Em pregunto si ja hauràs trobat el teu lloc en aquest món, si ja sabràs qui vols ser quan siguis gran. Em pregunto si encara ballaràs a la platja de cada festival de música. Em pregunto si encara patiràs pel mateix. Penso en la de vegades que hem fet unes Moritz en el nostre bar, i penso si encara existirà. Tanco els ulls i m'imagino si als estius ens trobarem per cantar cançons. Em torno a preguntar si als hiverns seguirem sortint de festa al nostre local èpic. Si tu ja tindràs la teva pròpia òptica o al final t'hauràs decidit i compliràs el somni de fer de camionera. Si tu estaràs excavant per algun racó de món. I si tu faràs de secretaria en alguna empresa gran. Em pregunto si totes nosaltres haurem trobat a la persona adequada i continuarem fent sopars fent cada dia més gran la família. Em pregunto si la complicitat que existeix, no morirà mai. Si les paraules que tant m'ajuden avui, també ho faran demà. Em pregunto com serem. Si seguirem volent el mateix que fa uns dies. Si seguirem pensant tenint les mateixes idees i visions. Em pregunto com estarà el món. Com seran les nostres vides.

Però suposo que la pregunta que em faig més important i que més em preocupa és si encara estarem juntes.

Com el dia i la nit

I ha estat en el moment en què tu m'has vist la lluna i jo el teu sol, que hem entès que érem oposats. Oposats però complementaris. Necessaris. I és que encara que un doni energia i l'altre calmi la festa, que un sigui més fosc i l'altre més clar, que encara que un dormi i l'altre estigui ben despert; no podríem viure separats.

Diuen que...

...és millor caminar, que parar i tremolar.

Retalls de... Murakami

No em cansaré mai de llegir aquest fragment. La força que va causar en mi quan vaig llegir-lo per primera vegada, ara ja fa més de tres anys, encara la mantinc. Amb el seu permís, Haruki Murakami...


¿Sabes lo que me parece a mí? Pues que la mayor parte de la gente vive creyendo que la vida y el mundo son, aunque con excepciones, básicamente coherentes. Cuando ocurre algo, siempre hay uno que dice: "o sea, que ha pasado esto porque aquello era así y asá", y en la mayoría de casos, todos exclaman: "¡Ah, claro!", y se quedan tan campantes. Decir cosas así, es como meter en el microondas un chawan-mushi* instantáneo, pulsar el botón y, cuando suena el "tin", abrir la puerta y: ¡ya está listo! ¿Dónde está la explicación? Quizás, en la oscuridad, el chawan-mushi instantáneo se convierta primero, en macarrones gratinados y, sólo luego, vuelva a ser, otra vez, chawan-mushi. Puesto que hemos metido chawan-mushi instantáneo en el microondas, creemos que, como consecuencia lógica, ha de salir chawan-mushi. Pero eso no es más que una suposición. Si alguien pusiera chawan-mushi instantáneo en el microondas y saliesen macarrones gratinados, se diría: "Me he equivocado. Lo que había puesto eran macarrones gratinados", o quizá sacara los macarrones gratinados y se dijera a sí mismo intentando convencerse: "No, no, esto a simple vista, tal vez parezca un plato de macarrones gratinados, pero en realidad esto es chawan-mushi".

*Huevo cocido al vapor dentro de una taza acompañado de verduras, carne, etc.


Em sembla una reflexió realment fantàstica. En el fons, la vida i el món són incoherents i sempre intentem buscar-hi una explicació a les preguntes que no tenen resposta. De vegades, tot va més enllà... De vegades, no podem donar-ne cap, de raonament.

Barreja

I no vull que tinguem ni formes ni colors. Ni noms massa difícils, ni tampoc grans projectes. No vull mirar-te i no veure-hi res. No vull que siguem alts ni baixos, ni que haguem de parlar per entendre'ns. No vull marcar el teu número sense obtenir resposta, ni pensar que balles amb alguna rossa quan no estem junts.

Vull que formem part del mateix grup. Que siguem al mateix lloc, en el mateix moment. Vull una cançó sense final. Amb punts i comes, però. Vull que siguem gotes del temps. Vull que cridem pel mateix megàfon. Vull que ens barregem.

Mestra

L'alegria que em desborda que s'hagi acabat... i l'enyorança de reconèixer, que s'ha acabat. Quins sentiments més contradictoris ens fan sentir dins nostre quan el que has estat coneixent durant tres anys s'esfuma de cop... I només fa un dia. I sembla que l'any que ve tot hagi de ser igual, sense canvis. Amb les mateixes cares, les mateixes màscares. Però no ploraré. Somriuré perquè he pogut, pel que he viscut. Tres anys s'escriuen omplint moments que mai deixaré de guardar dins d'aquell calaix que hi posa: carrera.

Un gràcies és poc...

Nit de pintura

Vull pintar la teva esquena nua amb pinzells en forma de llepades... I cada petó sensual, un nou color inventat. Vull descobrir tots els racons que no ha vist ningú encara... Perquè vull posar-hi el meu nom, deixar-hi la meva empremta, signar amb el meu cos.

Carpes

I les carpes volien tocar el cel, la lluna. La festa no es volia acabar. Però els records li feien males jugades i l'únic que volia era poder tornar a respirar aquell perfum de temps perdut... De tornar a mirar aquell cel sabent que les coses tornarien a passar sense més, sense sorpresa, amb un destí: sabent que les coses no havien canviat. De fet, les coses només havien seguit el seu curs.

I és que en el fons, entenia que la vida donava massa voltes com per estar parat.

Compte enrere

Només queda una setmana. Carrera en mà, somnis al sac, visions de signes i somriures d'estiu. Feina amb els més petits, feina amb els que vénen de lluny, feina amb les manualitats i amb les amistats. I sobretot, ganes de fer encara més. Molt més.

Porquet de Sant Antoni

- Jo, de gran, vull ser un cuc bola, o una cuca d'humitat, o un tocinet, o un porquet de sant antoni, o una panerola o una somereta del bon Jesús - va dir el petit cuc de terra al seu pare. El seu pare va alçar els ulls al cel i va suspirar... I és que resulta que tots ells són el mateix animaló proveït d'una closca dividida en vuit parts que serveix per defensar-se.

Resulta que el pobre petit cuc de terra no sabia com fer-ho per sobreviure davant dels perills que s'estenien al seu voltant i creia que una closca per protegir-se, era la millor defensa. El que no sabia el pobre cuc és que les closques s'aixafen, es trenquen, i de poc serveixen en aquest estat...